Independitzar-se no es gens fàcil, és un procés que comporta molt de temps ja que és complicat assumir els canvis, sobretot si són radicals. En el meu cas no és pas diferent. Tinc 18 anys hi he viscut tota la vida amb la meva família que són els meus dos avis materns juntament amb ma mare. Tot i que la meva situació no és gaire normal es podria dir que mai m’ha faltat de res. Al complir la majoria d’edat vaig sol•licitar la prestació dels serveis socials que hi havia disponibles per a la gent com jo que ha estat tutelada per la generalitat tota la vida (encara que vivia a casa). Aquests serveis socials van posar a la meva disposició una mensualitat amb la condició d’independitzar-me per així ajudar-me a escollir una millor trajectòria a nivell quotidià desentenent-me dels assumptes que hi havia a casa meva. No m’agradava la idea d’haver d’anar-me’n de casa meva on havia viscut tota la vida per de cop i volta trobar-me en un pis amb gent que no coneixia, havent d’assolir les conseqüències que això comporta, i a sobre haver d’assolir també el fet d’haver de fer-ho tot jo, no perquè no m’agradés, si no perquè no sabia si estaria preparat o no. Sóc una persona que li agrada marcar-se les seves pròpies metes sense que ningú hi fiqui el nas. No és que em desagradi que la gent m’imposi objectius, però el problema és que els objectius me’ls vull posar jo sense que ningú m’ho tingui que dir. Quan m’ho proposo faig sempre tot el que he de fer. El dia 1 de desembre vaig realitzar el canvi. No vaig considerar necessari traslladar totes les meves pertinences a la nova casa perquè de tota manera la major part del dia excepte dinar, sopar i dormir; la passaria a casa els meus avis. L’educadora ho va trobar estrany, però jo ho veia normal. A mida que anaven passant els dies vaig comunicar-me bastant amb el meu nou company de pis, un noi de 19 anys Senegalès que sembla bastant bona persona. Tot i que la meva obligació per dir-ho d’alguna manera és dinar, sopar i dormir a la meva nova casa, de moment això és algo que vulgui o no vulgui, em costa d’assumir. Quan dormo en aquell pis em sento totalment desplaçat de lo que és la meva vida. És com si m’haguessin agafat i m’haguessin dut en un món paral•lel. Sóc conscient que el que dic sona massa exagerat, però es així. És així perquè la meva situació no es pot comparar per res amb la de la majoria dels nois i noies que acudeixen a aquest servei. Jo vinc d’una família que tingui la situació que tingui, és pot considerar normal. He dut durant tota la meva vida un procés com qualsevol altre noi de la meva edat, de la meva ciutat i del meu país, per tant, suposo que és normal que em costi més que qualsevol altre adaptar-me a aquesta nova situació. Es qüestió de dies que m’acostumi, poc a poc aniré dinant, sopant, dormint i traslladant coses al pis cada vegada més fins que ja m’hi senti a gust. M’agradaria, igualment, donar les gràcies a les persones que m’han ofert aquest canvi fent així possible la meva formació a nivell personal.

Joan Carles B. V.