EXPERIÈNICES |  Referents    Acull    L'Entitat  |  Recerca  

EXPERIÈNCIES ACULL

Entrevista Acull, 2002

Durant l’any 2002 es va iniciar el projecte Acull per part de Punt de Referència. Per tal que conegueu de primera mà el projecte, el 28 d’abril del 2002 ens vàrem reunir amb una de les famílies que en formen part per tal de conèixer les seves vivències entorn el procés d’acolliment. Heus aquí el resultat de l’entrevista.

Abans que res, M. i J., ens agradaria conèixer el jove que esteu acollint, ens en podríeu fer cinc cèntims?

Es diu G., però ell vol que li diguem J. i ve del Càucas, concretament de Georgia, república ex soviètica que segons ens explica ha anat a menys i en la que actualment hi ha molta màfia i corrupció.

Fa un any i mig que va arribar; primer es va estar a Lleida acollit en una família, després a Sant Boi i finalment a Castelldefels en un pis de menors. Aquí ha fet un parell d’amics, recordo que la primera setmana d’estar a casa els va anar a veure i segueix mantenint contacte; es truquen i es veuen de tant en tant.

Va fer 18 anys al gener, no té feina i està fent un mode de garantia social en electromecànica que acabarà al maig. Els primers dies vam estar ajudant-lo a confegir el currículum i ara toca buscar feina...

Quins motius van ser els que us van fer decidir a entrar al programa Acull de Punt de Referència? Us ho vàreu rumiar molt?

No... de fet feia temps que volíem començar a fer alguna cosa però no sabíem ben bé què. Va ser aleshores quan l’Isidre Carbonell, un dels membres de l’associació, va venir a fer-nos una xerrada a Mataró a un grup de matrimonis entorn els joves extutelats i a explicar el programa Acull, aleshores vàrem pensar...potser sí que ara podem fer-ho. Vàrem sospesar tots el pros i els contres i, evidentment, també en vàrem parlar amb les nostres filles...curiosament van ser elles les que ens van animar més a decidir-nos-hi.

A més a més les nostres filles tenen ara 15 i 18 anys...i mira ja hi estàs posat en aquestes edats també, no? També ara tenim espai suficient a casa....

Expliqueu-nos una mica el procés previ a l’acolliment del Jordi, vàreu fer algun tipus de curs formatiu, assistíreu a alguna xerrada per part de Punt de Referència?

Nosaltres vam començar al desembre a fer trobades periòdiques amb altres cinc famílies de futurs acollidors de joves immigrants ex tutelats. Les xerrades anaven a càrrec de la Marta Bàrbara, la psicòloga de l’Associació, que ens explicava una mica quin era el tarannà d’aquests nanos, quins possibles itineraris vitals porten, de quins recursos i medis poden disposar tots aquests nois, el marc legal en el que es poden trobar...també va venir un mediador cultural d’origen magrebí a explicar-nos una mica com ens veuen els immigrants, quina és la seva psicologia i visió del món, encara que finalment en el nostre cas hem acollit un noi del caucas, que potser té una cultura més propera a la nostra, tot això d’alguna manera t’anava preparant per l’acolliment i ens va ajudar molt a conèixer el món del noi immigrant que ha arribat al nostre país. Era una realitat totalment desconeguda per nosaltres. També el fet de parlar-ne amb la resta de famílies acollidores t’ajuda a compartir els teus neguits i inquietuds entorn l’acolliment.

Quines sensacions i dubtes us passen pel cap a mesura que s’acosta el primer dia que heu de conèixer el noi/a que acollireu i que compartirà el dia a dia amb tota la família?

Ui, els dies abans ja en tens moltes ganes, quan passeges per Mataró et vas mirant els joves pel carrer i penses, potser serà com aquest, potser treballarà d’això o allò altre, parlarà o no parlarà bé el castellà...t’amoïna la comunicació entre ell i nosaltres, si alguna de les teves actituds ell les pot veure com a hostils, de quina manera li diré les coses, com s’ho pot prendre...són joves que als seus països d’origen comencen a treballar de ben jovenets, tenen les seves responsabilitats mentre que aquí molts dels nostres joves no començen a treballar fins ben entrats els vint anys. Per nosaltres és més important l’estudi que la feina en aquestes edats...aquests joves venen aquí amb ganes de treballar i quan arriben se’ls hi diu: tu no pots treballar fins que tinguis divuit anys, has d’anar a l’escola...i per aquest nano aquest canvi és brutal.

El que vam fer és venir aquí a Barcelona a fer les presentacions, vam firmar el paper del compromís d’acolliment, i després al cap de tres dies va venir a conèixer la casa, les nostres filles i on s’estaria. Finalment al cap de dos dies va fer el trasllat.

Ens podríeu explicar alguna anècdota o algun problema amb el que us hagueu trobat durant aquest temps de convivència?

El castellà, que diu que l’està perdent… nosaltres parlem sempre en català i ens costa molt parlar en castellà perquè ell ens entengui, sobretot quan estem tots junts, sopant, veient la tele… Quan parles només amb ell és diferent, és més fàcil. De tota manera ell parla amb els seus amics en castellà i al centre on fa les pràctiques de mecànica també parla en castellà...no patim especialment perquè el pugui perdre....

Una altra cosa que ens agradaria saber és que mentre dura l’acolliment suposo que sorgeixen dubtes i inseguretats que poden dificultar d’alguna manera la relació amb el jove. En aquest sentit, trobeu algun suport per part de Punt de Referència?

La Marta està molt pendent de la seva evolució, el truca i queden periòdicament per anar comentant els problemes que puguin anar sorgint i nosaltres també tenim plena llibertat per comentar-li tot allò que ens preocupa... de fet ara, mentre dura l’acolliment continuem fent reunions i això és tan important com les xerrades prèvies a l’acolliment, perquè si surt algun problema també et sents més acollit tu mateix i pots compartir i rebre propostes sobre els problemes que poden anar sorgint durant l’acolliment.

Un tema concret que tenim ara amb el J. és el de la feina, que es feia difícil per tal de compaginar les pràctiques que està fent, sembla però que hi ha possibilitats de que quan acabi s’incorpori a un taller mecànic de Mataró com a aprenent.

Després de gairebé un mes i mig de convivència, com valoreu la relació que esteu establint amb ell?

Els primers dies estàs més en tensió, més a l’expectativa, la primera setmana se’t fa una mica llarga...només han passat dos dies i sembla que hagi passat molt de temps, penses molt en ell, que ho trobi tot bé i s’hi trobi a gust, que compleixi els horaris...també són molts canvis per tothom.... Un cop passada la primera setmana la situació es va normalitzant i ara et sorprens de que hagi passat ja un mes i mig.

Al principi teníem una certa por de com seria la relació amb les nostres filles, els espais de cadascú...però ara la relació és fàcil i molt natural, mai es tanca a la seva habitació i es troba còmode entre nosaltres. Ara està feliç de la vida, content, i una mica la por que ens fa és que “s’apalanqui” i no sigui prou conscient de que aquesta situació és temporal i que d’aquí uns mesos haurà de marxar per trobar el seu propi espai. En aquests sis mesos nosaltres li donem com un model de família, de pensament, que ell podrà incorporar o no. D’altra banda penses, no sé què passarà d’aquí sis mesos...encara no ha trobat gent aquí per sortir, els únics amics que té són a Castelldefels...no acaba de fer vida aquí a Mataró...suposem que quan tingui feina, tindrà un sou i més possibilitats de fer noves coneixences.

Res més, moltes gràcies per voler compartir la vostra experiència amb tots els socis i voluntaris de Punt de Referència.