EXPERIÈNICES
| Referents Acull | L'Entitat | Recerca
EXPERIÈNCIES REFERENTS
Entrevista maig 2003
El repte de Punt de Referència,
d’ajudar,
de col.laborar, d’incidir a que un col.lectiu de joves en una
situació precària, pràcticament d’abandonament
i la majoria immigrants, assoleixin una autonomia completa, en el
terreny personal, laboral, econòmic i domèstic, no
es una tasca gran en una societat carregada de perjudicis com la
nostra. És un repte immens. Un repte que exigeix un grau de
compromís molt gran per part de les persones que hi treballen
o col·laboren. I jo, que estic contagiat (a vegades sense saber-ho)
de molts d’aquests perjudicis, pujo al tren i em comprometo
amb aquest repte).
Per què?
Doncs perquè crec que li dec al M.,
com a mínim,
una part del meu temps per posar al seu abast recursos que tinc
i he tingut gràcies a haver nascut on he nascut i que ell
mai ha tingut per haver-ho fet on ho ha fet. No ens enganyem, el
90%
del meu benestar i confort me’l dóna l’entorn
on he crescut, i això es gràcies a l’atzar.
No crec doncs que es pugui el.ludir aquest compromís. No és
una obligació i procuro que no sigui un sacrifici. És
sentit comú.
No se com sortirà tot plegat, a mesura
que conec el M. vaig aprenent de la seva realitat, de la
seva situació actual.
A vegades alguns dels seus comentaris em desborden…em deixen
mut. El primer permís de residència i treball que
he vist a la meva vida ha estat en mans del M.
la primera vegada
que vaig sentir parlar del Pla de Majors, o dels pisos assistits
va ser a les xerrades de Punt de Referència.
Si un habitant
d’un altre planeta ens mires als humans, l’última
cosa que veuria és la tasca concreta que s’intenta
fer des de Punt de Referència. En el món
succeeixen, cada dia, coses que malauradament tenen més
repercussió pública.
Però la nostra realitat és que estem en aquesta societat,
amb els peus a la Terra i que a poca distància, d’on
ho tenim pràcticament tot, hi ha joves que no tenen res.
Espero, només, poder “contagiar” al M.
d’alguna
de les bones coses que m’ha donat el meu entorn. Ell pensa
que jo “seré su amigo”, doncs perquè no,
si això és el que necessita.

Xerrada desembre 2005: intervenció d'un
jove
En B. va entrar al programa de Referents
l’octubre
del 2001.
Llegué a Barcelona hace cinco años,
sin saber nada de nada. Desde pequeño ya sabía que
yo me iría
de allí, hasta mi padre le decía en broma a mi madre
si yo era hijo de un español, porque mi cabeza pensaba cosas
diferentes de mis hermanos y siempre pensaba en buscar un futuro
fuera. Y yo pienso.... ¡si mi padre no tiene ningún
futuro ahí, cómo lo iba a tener yo!
Vine directo a
Barcelona –porque quería- y encontré gente
buena y gente mala. En la calle es muy fácil caer en cosas
malas, pero con tu cabeza tienes que saber qué tienes que
hacer. ¡Ser pobre no significa ser violento!
A través
del centro donde viví me presentaron a Punt
de Referència y Marta me explicó lo del referente.
Entonces conocí a S. Ella es ahora como una madre.
Yo no puedo decir que no tengo familia aquí porque el Punt y
la S. son mí familia. Y S. es como una madre... ¡pero
una madre! Te mete caña, se enfada cuando hago algo mal... ¡ui!
Cuando hay alguna cosa ella me dice lo que piensa, a veces tiene
razón y entonces tu callas y tu cabeza piensa. ¡Si
tiene razón, pues tiene razón! Cuesta pero esto te
hace aprender... De verdad, con ella puedo hablar y le cuento cosas
que con nadie
lo hago. Yo confío mucho en ella y sé que ella confía
en mí. Y no es solo la confianza, también el cariño.
Esto es lo que se necesita. A veces te pasa una cosa, otro día
te pasa otra, y otro día otra. Pero un día todas
las cosas las tienes en tu cabeza....ay dios, entonces ¿¿¿¿que
hago yo con toda mi cabeza llena???? A veces voy a la Marta y charlamos,
a veces voy a casa de la S..... ¡así mi cabeza no
explota!
Yo veo mi futuro aquí, tranquilo, con mi trabajo,
mi piso, mis amigos, conocer cosas, aprender…me gustaría
estudiar. Yo ya soy más español que marroquí. ¡Si
supiera catalán ya sólo hablaría en catalán!
Ahora
voy a Marruecos de visita, a conocer más el país,
pero ellos ya me dicen que ya no soy marroquí porque soy
diferente de ellos. Aquí me siento bien, aunque hay personas
que no les gustan los marroquíes. A mi me sienta mal cuando
se apartan de mi, o cogen el bolso más fuerte en el metro. ¡¡Ellos
no piensan que dentro de mí hay también un corazón!! B.

|