“Nosaltres a més del racisme patim masclisme”
Sara Montesinos (Agència Talaia)
Fotografia: Berta Roig
La Siham té 18 anys i viu a Barcelona, on lloga una habitació. Actualment combina les pràctiques del curs de monitora de lleure amb finalitzar l’ESO. Vol ser educadora social, ho té claríssim. La Siham va arribar a Catalunya amb 16 anys, després d’un llarg trajecte des de Knifra fins a Tànger i des de Cadis fins a Girona.
El trajecte de l’Aicha va ser diferent, l’any 2019, als 17 anys, arriba a Catalunya amb la seva família i visat de turista. Dies després, els seus pares tornen cap a Ksar Kbir, al Marroc, però ella i el seu germà petit, que llavors tenia 14 anys, volen quedar-se. “Vam tenir una discussió familiar, sobretot amb el meu pare”, explica l’Aicha, “la meva mare m’animava a quedar-me per intentar tenir un futur millor que allà. Jo volia quedar-me i el més difícil, que era creuar la frontera, ja ho havia fet”. Finalment, malgrat el seu pare creia que no era una opció per una noia, van deixar que tots dos es quedessin a Catalunya.
L’Aicha recorda amb por la nit a la comissaria de Mossos d’Esquadra, on van anar en quedar-se sols per iniciar el procés de protecció de la infància i l’adolescència. “Vam passar molta por, ens deien que hauríem de tornar al nostre país, que no ens podríem quedar aquí, que aquí no podríem treballar ni estudiar. Va ser la pitjor sensació de la meva vida, tenia molta por de que em tornessin a Marroc. Em deien que els centres estaven molt malament, que eren mixtes, que hi hauria nois i hi hauria alcohol i drogues”, explica l’Aicha.
Finalment va ser traslladada al centre de Palautordera, moment en què la van separar del seu germà. “Mai no vam perdre el contacte, ell venia al centre de tant en tant, a nosaltres no ens deixaven sortir soles”, explica. A Palautordera va conèixer la Siham i la Mariam. En fer els 18 anys, i entrar en el què anomenen edat d’habitatge, van haver de marxar. Ara lloga una habitació en un pis compartit en el qual també hi viu la Mariam. L’Aicha ha aconseguit l’homologació del batxillerat que va fer a Marroc i ara ha fet la inscripció per cursar el Grau Superior d’Integració Social.
La Mariam va néixer prop de Khenifra, al Marroc, i fa dos anys i mig que va arribar a Catalunya, després d’un trajecte en pastera i autobús, on va conèixer la Siham abans de creuar l’estret en pastera. Totes dues són les germanes petites de les seves famílies i vivien amb els pares quan els van dir que volien marxar de Marroc. “Jo tinc una germana a Itàlia i ella em va animar a marxar de Marroc, vaig parlar amb els meus pares però al principi no volien perquè el camí és molt difícil”, diu la Mariam. A la Siham li va passar el mateix, els seus pares tenien por de que marxés “al final, quan et veuen amb tantes ganes de marxar, ho assumeixen”.
Segons dades de l’informe de la DGAIA de 2021, només el 4’1% d’infants i joves migrants sense referents eren noies.
Com perceben la migració les noies?
L’Aicha creu que moltes famílies veuen les noies com persones vulnerables “en canvi els nois són cavallers que poden creuar fronteres i pujar-se a una pastera perquè són forts, nosaltres som princeses que no podem sortir perquè no tenim força”. La Mariam, a més, considera que moltes de les noies i dones de Marroc assumeixen tasques de cures de familiars, cuiden de mares i pares i això fa que no puguin o no vulguin marxar.
Les joves expliquen que hi ha famílies que consideren que les noies no poden estudiar i treballar, que no estan preparades com els nois, alhora però, asseguren que “hi ha persones masclistes, no països masclistes”, i que tot plegat és qüestió d’educació, que les noves generacions van obrint camí i moltes coses estan canviant.
“Venen menys noies perquè tenen por, també les seves famílies”, diu la Mariam, “si no fos per aquesta por, vindrien més.
La majoria de les noies de Marroc vol venir aquí”.
Els motius per migrar, opina la Mariam, són gairebé per a totes els mateixos, poder construir un futur millor. Totes tres coincideixen amb què estudiar allà no dona fruits si no tens diners. “Tinc molts amics que han estudiat i no tenen feina, per això jo vaig decidir provar sort”, diu la Siham, l’Aicha afegeix que qui té diners és qui treballa, qui ha anat a les millors facultats, escoles i universitats privades, “sabem que això no és el paradís, però econòmicament és millor que Marroc”.
En arribar però, coincideixen també que les expectatives prèvies divergeixen de la realitat, la Siham assegura que “quan estàs allà penses que aquí les coses són més fàcils, però no” també la Mariam ”quan estàs allà creus que en arribar tot serà ràpid, però en realitat has d’esperar molt i tenir molta paciència”.
Totes tres han vist com el seu projecte migratori era diferent del d’altres nois, pel fet de ser noies. S’han sentit més aïllades i menys ateses per part d’educadors i educadores “com que no fèiem problemes, no jugaven ni estaven tant amb nosaltres”, recorden, i asseguren que les travessen més eixos que als nois.
Ser dona, una discriminació afegida
Amb tot, tant l’Aicha, com la Mariam i la Siham, són conscients que el racisme afecta a tots i totes les joves que migren soles “si un noi fa alguna cosa malament sembla que tots siguin igual de dolents”, diu la Mariam. Tot i això, saben també que ser dones les afecta de diverses maneres en origen, trajecte i destinació del seu projecte migratori; “nosaltres tenim més problemes que els nois, sabem que pateixen racisme, i no és fàcil, però nosaltres som noies, a més del racisme patim masclisme”, explica l’Aicha, “jo, com que porto vel també pateixo islamofòbia”.
Racisme, masclisme, islamofòbia i un sistema fronterer que prohibeix que les persones cerquin futurs dignes. “Tothom vol trobar una vida millor, sigui d’on sigui”, diu l’Aicha somrient. I així, amb aquesta premisa, les tres joves s’espolsen de sobre les fòbies i manies per continuar trepitjant fort entre murs invisibles.